En aquesta escalada de despropòsits amb què l'Estat espanyol es supera dia rere dia, tot fa pensar que aviat en faran alguna de grossa. Ara diuen (via TC, un dels òrgans afins al règim) que suspenen cautelarment «tota sessió d'investidura que no sigui presencial». Diuen que no podem investir el President que ells van deposar i que, després d'unes eleccions (imposades i malauradament autonòmiques) en què l'independentisme va revalidar la majoria absoluta, el nostre Parlament ha decidit tornar a investir.
Després dels cops de porra de l'1 d'octubre, després de tancar a la presó els nostres ministres i forçar a l'exili l'altra meitat, després d'activar una eurordre de cerca i captura grotesca i retirar-la patèticament, després d'amenaçar-nos de tornar-la a activar arran de la visita de Puigdemont a Dinamarca davant la mirada estupefacta de l'opinió pública nòrdica, ara volen impedir un ple d'investidura sorgit d'unes eleccions autonòmiques. Doncs bé: si això és així, si han perdut el nord i estan disposats a fer el que sigui per impedir que dimarts investim el President que nosaltres hem escollit, pot ser que ens estiguem precipitant cap a un punt de no-retorn. Us imagineu que, finalment, el detonant de la República acabi sent no pas la Declaració d'independència (que és evident que no ho va ser) sinó l'intent per part del règim espanyol d'impedir un ple d'investidura després d'unes autonòmiques?
Perquè això sigui així, i si realment el govern espanyol està a punt de perdre els papers definitivament, és el moment de fer el que no es va fer el mes d'octubre: resistir, tothom, des dels seus llocs respectius, pacíficament però sense moure'ns ni un mil·límetre. Començant pel President del Parlament i fins al darrer ciutadà que duu un llaç groc a la solapa. És el moment de desobeir pacíficament però amb una fermesa de ferro; no cedir a la por davant l'amenaça d'inhabilitacions, presó, cops de porra o bany de sang.
Quan el poder ha de recórrer a la violència (una violència que pot ser un tigre de paper) diu Hannah Arendt, és que aquest poder està desapareixent; està fent les seves darreres alenades, i és aleshores que les revolucions tenen possibilitat de prosperar. Arendt explica que el poder i la violència són contraris; allà on hi ha poder no hi ha violència, i viceversa. Substituïm, doncs, la seva violència pel nostre poder, tal com vam fer els ciutadans l'1 d'octubre. I aquesta vegada fem-ho tots: no ens obligueu, representants nostres, a claudicar i a fer bona la seva violència. No ens obligueu a sucumbir a una agonia pre-autonòmica, grisa, malaltissa, amb els nostres líders cívics i polítics tancats a la presó durant lustres; això és molt pitjor que qualsevol amenaça de pel·lícula gore que ells, evidentment, no dubtaran a utilitzar. Perquè estan perdent el poder i és l'únic que els queda.
Blindem el Parlament i desobeïm. La desobediència civil és una de les formes més nobles d'associació política i la millor manera de defensar els nostres drets. Però perquè tingui sentit (com també diu Hannah Arendt), hem de practicar-la tots; perquè la legitimitat de la nostra causa no ve de del seu contingut moral sinó del nombre de ciutadans que la practiquen. O això, o renunciar-hi i fer que els Jordis, Junqueras i Forn quedin, a ulls del món, com uns personatges mig sonats i pintorescos. Substituïm violència per poder. Fem que el món vegi que som tot un poble que resistim pacíficament: des de la primera autoritat del país fins al darrer ciutadà. Ha arribat l'hora d'actuar, i per aquest ordre: Desobediència, Poder i República.
Nou comentari